27
GEN
2020

NEUS FANALS I MOLA DE 1r BAT GUANYA EL CONCURS LITERARI BOLLERÉ DE RELATS BREUS

NEUS FANALS I MOLA  DE 1r BAT GUANYA EL CONCURS LITERARI BOLLERÉ DE RELATS BREUS

L’alumna Neus Fanals i Mola, de 1r de batxillerat A, ha guanyat el Concurs Bolleré de relats breus per a joves que organitza, des de fa onze edicions, la biblioteca comarcal de Blanes.

En un acte que va tenir lloc el divendres 24 de gener a les 19h a la mateixa biblioteca, la Neus es va endur el primer premi de la seva categoria amb la narració titulada “Incertesa”.

Us animem a gaudir de la lectura d’aquest relat guanyador i, en nom de tot l’institut, donem l’enhorabona a la Neus per aquest guardó i l’encoratgem a seguir escrivint. 

A continuació podeu llegir el relat.

INCERTESA
Obro els ulls i tot m’és estrany, desconegut i incert. Què és tot això que m’envolta?
Des del llit estant, veig tot de nous objectes que ahir, quan vaig anar a dormir, no hi eren, i el que és més, que no havia vist mai. Entre ells, una espècie de rectangle negre amb una petita antena i amb botons on hi ha dibuixats números del 1 al 9 i un altre on diu 8.54.
M’incorporo i observo la resta de la cambra. Tot és inexplorat per mi, és, sens dubte, el primer cop que em trobo en aquest indret. On soc?
M’aixeco del llit i faig un tomb per l’habitació. Hi trobo tendres imatges d’una jove parella el dia del seu casament i del que, suposo, és el naixement d’un dels seus fills. Són uns bonics retrats de la família, desborden de felicitat i d’amor.
Ell és alt i se’l veu robust, té un somriure tendre i una mirada dolça. Ella, en canvi, és baixeta, prima i té una mirada delicada, fràgil i innocent. I ara que miro més detingudament les seves faccions, té una certa retirada a mi, això sí, és més gran, més madura.
Segueixo recorrent l’estança i veig una altra imatge sobre un prestatge. Ara, la dona ja no està acompanyada per aquell ben plantat home, sinó que està envoltada per un total de sis nens, un d’ells, un nadó, descansa entre els seus braços, mentre els altres l’abracen. En aquesta fotografia, el seu esguard, abans tendre, transmet ara, tot i el somriure del seu rostre, patiment, desconsol i angoixa.
L’habitació és senzilla i tan sols hi ha una tauleta, un armari, una butaca, una prestatgeria buida i el llit. No hi ha cap altre element decoratiu tret de les tres fotos, ni un sol quadre.
M’acosto a la finestra i obro les cortines com a intent de descobrir on soc. Suposo que hauria d’estar espantada o potser aterrada per no haver-me despertat a casa, però tan sols estic confosa, i no pel fet de trobar-me en un lloc desconegut, sinó perquè, d’alguna manera, el sento familiar, com si ja hi hagués estat abans, com si en formés part.
Miro a l’exterior i un sol radiant m’enlluerna. Els raigs de llum passen entre les fulles d’un immens i formós lledoner. Dalt l’arbre hi ha unes elegants merles fent un dolç cant matinal.
Miro més enllà, a l’altre costat de carrer, i observo amb atenció el meu voltant. Totes les cases són iguals, dos pisos, garatge i pintades d’un groc molt clar que gairebé es confon amb el blanc de la porta principal.
Veig un home sortir d’una casa amb un maletí a la mà, és alt, porta un vestit jaqueta gris molt formal i camina amb molta autoritat mentre parla amb un d’aquests estranys rectangles de botonets i números, quin senyor més estrafolari.
Decideixo que ja és el moment de sortir de la cambra i enfrontar-me a l’exterior i és ara quan la por m’envaeix. Dins aquestes parets em sento segura, però no sé què hi haurà a fora un cop giri el pom de la porta i en travessi el llindar. Defora, tot pot ser perillós, o potser no, potser en travessar-lo tota aquesta incertesa que em conquereix desapareixerà, potser tot serà clar.
Obro i vaig a parar a un llarg passadís. Un corredor farcit de fotografies, però fotografies rares, fotografies en color. Qui es podria haver dedicat a pintar-les? I com li havien quedat tan bé? Són més retrats familiars, plens de joia, però amb uns altres protagonistes, tot i que en una aconsegueixo trobar-hi la dona de l’habitació, més vella, anciana, però plena de vida i envoltada d’uns bufons nens. I no puc evitar veure, cada cop més, la curiosa semblança que tenim l’anciana i jo.
Travesso tota la galeria i les nombroses imatges passen a ser majestuoses pintures, quadres de totes les mides. N’hi ha un que deu fer, com a mínim, un metre d’alt, i un altre, al seu costat, que tan sols fa un pam. No sé qui viu aquí, però té un gust exquisit per la pintura.
Camino pel passadís i, a part, de pintures i fotografies, hi ha més portes, algunes amb noms, Anna, diu en una, i Miquel, en l’altra. Segueixo avançant i arribo a unes escales de baixada i decideixo llançar-me a l’aventura.
Quan soc a la meitat em trobo amb una nena petita, d’uns cinc o sis anys, bufona, que em recorda a mi quan tenia aquella edat. Té un somriure d’orella a orella, em mira emocionada, els ulls li brillen de joia.
Jo li somric, però me la miro insegura, amb expressió de dubte. Ella sembla molt contenta de veure’m, jo no sé qui és ni com es diu, però la reconec de les imatges del corredor.
Després d’uns moments d’incertesa tant per part meva com per part seva, puja corrent els quatre esglaons que ens separen i m’abraça amb força durant una bona estona. Jo li torno l’abraçada, l’estrenyo i el seu somriure, per molt que sembli impossible, encara es fa més gros.
M’ofereix la mà, la hi agafo. Té la pell suau i els dits petits. Baixem juntes les escales, un total de divuit escalons, i un cop arribem a baix deixa anar:
- Bon dia, iaia! Com has dormit?
No comprenc res. Iaia? Com vol que sigui la seva àvia si tan sols tinc deu o dotze anys més que ella. De sobte em miro les mans i veig que estan molt més arrugades del normal. Què està passant? I per què? I per què tinc la sensació que tot això no és un malson? Per què no em sembla tan descabellada la situació? Per què no comprenc res? El meu cap s’omple de dubtes i suposo que el meu rostre ho expressa.
Ella no deixa de donar-me la mà, em torna abraçar i em diu a cau d’orella que no passa res, que ella no em deixarà sola. Aquells mots tan tendres no em tranquil·litzen, però em donen esperança.
Seguim caminant, m’està portant a algun lloc. Arribem a una immensa cuina i una dona d’una quarantena d’anys em somriu, s’acosta i m’abraça. Sento l’amor que desprèn. També l’abraço. Ella em diu:
- Bon dia, mama! Com estem avui?
Em fa un petó a la galta. Li somric, però segueixo sense entendre què passa, potser aquí és on em toca ser o potser no. No comprenc res, però em sento estimada i acollida i això és el que compta, el que m’importa.

INSTITUT Montilivi, Av. Montilivi, 125, 17003 Girona, Tel.: 972209458 Fax: 972209069 institutmontilivi@xtec.cat | Avís legal © 2020