28
MAR
2019

Jofre Poch, de 2n de Batxillerat, premiat en el Concurs de Narrativa Sambori 2019

Jofre Poch ha obtingut el 2n Premi  al concurs de relats Sambori Òmnium Girona-Catalunya Nord, al qual participa cada any el Departament de Llengua Catalana, amb el relat titulat Copley Square. 

El  premi de narrativa en català, dirigit als alumnes de primària, secundària i batxillerat de tots els Països Catalans, té com a objectius promoure la participació en un projecte comú i difondre l’ús del català dins de l’àmbit escolar, tot incentivant la imaginació, la creativitat i aquells valors pedagògics que es treballen en cadascun dels centres.

En Jofre participarà ara a la final de Catalunya amb el seu relat. Moltes Felicitats!!!

Aquí teniu el seu escrit.

COPLEY SQUARE

KAREN

L’impacte amb l’alumini glaçat de la paperera va ser un avís. Em vaig allunyar del poc trànsit que circulava per Copley Square, rebel davant les reiterades amenaces de pluja d’un cel d’atzabeja gastada. Vaig creuar a mà dreta: un carreró enganyosament innocent que combinava accidentalment amb l’inhòspit ambient de principis d’hivern.

Havia avançat set o vuit passes quan vaig percebre una silueta que s’incorporava. Va començar a ploure. Vaig accelerar el meu ritme inintencionadament, fet que va provocar el gemec dels meus genolls, encara adolorits de la topada amb la inoportuna paperera metàl·lica. Els constants i fugaços girs de coll em van permetre esbossar mentalment l’aspecte de l’individu, cada cop més a prop. Portava caputxa, cosa que evitava el contacte visual però no aconseguia amagar la part inferior d’unes ulleres de pasta fumades. S’aproximava amb gambades fermes tot i les dificultats que oferia el ciment rosegat i humit dels carrers de l’interior de Boston. La pluja se’m barrejava amb la suor del front i un calfred gèlid em va recórrer tot el cos: estava en perill.

Vaig tornar a girar a mà dreta i vaig escombrar amb la mirada l’aparença del nou carrer: era un cul-de-sac. Vaig maleir la meva incapacitat de prendre decisions exitoses mentre em dirigia cap a l’únic portal situat al fons d’aquell pou de boira i humitat. Un altre error. Dos de cada tres atracaments en espais públics es produeixen en portals. Acabava de teixir la meva pròpia teranyina.

Vaig recolzar el cap contra el marbre fred de l’entrada i vaig alçar els ulls per trobar-me cara a cara amb l’única espurna d’esperança que em permetria sobreviure a aquell diluvi: un extintor antic situat darrere una fina capa de vidre esquerdat. El vaig agafar amb les dues mans de manera maldestra i em vaig situar al límit de la paret. El cor em bategava a un ritme altíssim i el tremolor de les mans pronosticava el meu fracàs.

Enmig d’aquella audició de respiracions entretallades vaig sentir les passades de l’agressor, cada cop amb més ressò. Vaig elevar la meva arma improvisada i vaig esperar amb nerviosisme el moment de l’acció. La màniga d’una jaqueta de pell marronosa desgastada per l’ús em va donar el tret de sortida. El xoc entre el metall i la superfície del seu crani va provocar un crit ofegat, seguit de l’impacte del seu cos de proporcions considerables contra el ciment i finalment un eco que es va escolar pels confins d’aquell laberint urbà. Després, silenci.

...

FRANK

La llum intermitent d’un florescent em va cegar momentàniament. Em sentia dèbil i el dolor se m’havia estès per tot el cos. Normalment el brunzit agut i monòton de les màquines d’hospital m’hauria alterat, però el meu estat semivegetatiu impedia qualsevol intent de revelació. Es va obrir la porta bruscament i va entrar algú. “Ha rebut un fort cop al cap amb un objecte contundent; ha estat quatre hores inconscient.”.

...

Era un moment preciós; la nit, ambiciosa, es menjava els núvols oxidats del capvespre. La retirada del sol donava pas a una pluja fina i agradable. Contemplava aquell paisatge assegut en un dels bancs de fusta pintada d’un color blavós –una elecció horrible-, com cada dia. Aquella vesprada, però, em va sorgir l’oportunitat de ser un heroi; una anècdota afable per captar l’atenció dels ulls màgics dels meus nebots i esbossar un somriure d’orgull a la Marilyn.

Una noia aparentment jove caminava pel centre de Copley Square, amb la mirada fixada a un punt a l’atzar de la gespa humida. Degut a la falta de concentració i a l’apressada manera de circular, va topar lleument amb una paperera metàl·lica de la zona lateral del parc. De sobte, un smartphone es va desprendre de la butxaca de la jaqueta de cuir vermell, va topar amb la vora d’alumini i va caure a la gespa. Ella va continuar  el seu camí i es va dirigir a un carreró que s’allunyava del centre.

Vaig reaccionar precipitadament i, després de recollir el telèfon mòbil, la vaig seguir. La pluja es va intensificar i em va obligar a posar-me la caputxa de l’abric, un abric que m’havia regalat la Marilyn pel meu cinquantè aniversari set anys enrere. La noia era àgil i es movia ràpidament, de manera que vaig accelerar el ritme. Vaig fer diversos intents fallits de cridar per alertar-la de la situació, però els esbufecs sobtats provocats per aquella carrera innecessària acaparaven tota l’atenció.

Vaig perdre el meu objectiu de vista un moment, ja que l’ambient humit i la caputxa impedien parcialment la meva visualització. El carreró va arribar al seu final i vaig girar el cap en direcció als dos possibles trencaments. La pluja havia superat el seu zenit i començava a rebaixar el nivell. Vaig albirar una figura que s’introduïa en un portal situat a un carreró estret i cimentat de manera forçada; devia ser casa seva. Em vaig dirigir cap a l’èxit d’aquella breu aventura, la qual havia adquirit un punt d’intriga inesperat.

Vaig arribar al meu destí amb el mòbil de la noia a la butxaca i un somriure de triomf als llavis. De sobte, silenci.

...

Sobtadament, van entrar dues persones més: homes de mitjana edat amb clars símptomes de decadència a causa del seu aparent ofici, agents de la policia nacional. S’aproximaven amb un cert neguit i expressions amargues, potser degut també a l’horrible maquinària. “Explica’ns tot el que saps.”.

...

 PHILIP

Vaig creuar Copley Square mentre em col·locava subtilment el nus de la corbata. No vaig tenir temps de contemplar l’ambient de la plaça, però els crits de quatre nens que se sentien de fons van ser suficients per elaborar-ne una idea mental. Els turmells em transmetien una esgarrifança de fredor cada vegada que fregaven amb la frescor de la gespa. Era tard però el sol encara brillava: una prometedora sensació d’escalfor a la pell que desapareixia ràpidament amb la gèlida marinada. El secretari de la reunió presidencial m’havia alertat de la forta pluja que els meteoròlegs havien pronosticat per aquesta nit, així que em vaig afanyar a arribar a casa.

Vaig entrar al carreró esquerp que conduïa al meu pis del centre de Boston; una zona molt lluminosa de dia, però es transformava en un indret totalment diferent amb l’acomiadament del sol. Per aquest motiu sempre solia tornar del capitoli a mitja tarda i enllestia la feina a casa. Un cop superada l’entrada del laberint em vaig endinsar a les profunditats del bosc de façanes grises i porticons tancats. Em vaig incorporar a mà dreta i em vaig dirigir cap al meu solitari portal. La foscor d’aquell petit carrer sense sortida es contrastava amb els verds i violetes de la vegetació que penjava dels balcons.

Quan em disposava a obrir la porta d’entrada una noia em va sorprendre obrint des de dins. Era una situació estranyament incòmode, ja que els veïns d’aquests pisos ens coneixem de memòria i aquell rostre jove vestit amb un exòtic abric de cuir vermell era desconegut. Em va deixar passar i li vaig agrair el gest d’amabilitat, tot i que no em va respondre; va obrir els ulls i es va dirigir cap a la sortida. De sobte, un agut xerric va fer que m’aturés i girés cua. En aquell moment vaig apreciar l’expressió de ràbia de la noia, que sostenia un extintor amb les dues mans enganyosament delicades. Només vaig gaudir d’uns dos segons abans de ser abatut, en els quals vaig recordar la cara burleta d’en Roy a la reunió d’aquesta tarda i la similitud  que tenia amb la que s’estava a punt de convertir en l’atracadora del subsecretari regional de Boston.

...

Karen

La trucada es va fer esperar, però durant aquests anys havia entrenat la meva paciència i no em vaig alterar. La dolça melodia del to va ser abduïda per la veu metàl·lica d’en D.J.. “Tens la targeta?”. “Sí”, vaig contestar. Solia comunicar-me amb monosíl·labs i oracions breus excepte en situacions extremes. “El pla ha funcionat. En Frank està a la infermeria de la presó i el cas s’ha donat per tancat. Bona feina, Karen.” “Ha sigut un plaer.”, vaig concloure. Ja no plovia i els núvols rogencs havien tornat reconvertits en espessos folcs de llana negra, col·locats mil·limètricament al voltant de la gran perla blanca que il·luminava Copley Square.

 

INSTITUT Montilivi, Av. Montilivi, 125, 17003 Girona, Tel.: 972209458 Fax: 972209069 institutmontilivi@xtec.cat | Avís legal © 2019